Després de sopar, encuriosida per descobrir quin serà el autoretrat que trobaré en aquestes pàgines, començo a llegir el llibre. Conec les seves pintures, però aquesta faceta d’escriptor, no tant.
La
primera cosa que faig es revisar l’índex. Ho faig sempre per saber quantes
pàgines té i veure si ho podré llegir d’una tirada o he de distribuir el meu
temps. Intueixo pels títols del capítols que podré anar fent una lectura
distesa, al meu aire.
De sobte, em sorprèn trobar-me amb una pàgina quasi buida, un llenç blanc amb una sola línia escrita amb aquesta contundent frase de Marcel Proust que m’invita a la reflexió:
Aunque nada cambie, si yo
cambio, todo cambia
En
uns quants dies acabo la lectura i penso una mica en totes les històries i
decideixo escriure aquestes línies. Al meu parer, la frase de l’autor del Autorretrato con radiador Christian
Bobin amb la qual comença el capítol 1 resumeix molt bé el llibre que he tingut
entre mans:
Una obsesión, una única
obsesión, tenaz, incansable, profunda, insistente, incurable, con eso es con lo
que se hace un escritor o un loco.
Un relat? Una novel·la? Un dietari? Un assaig? Una biografia? No m’interessa la resposta, sols la veu que va relatant-nos tot allò que li succeeix dia a dia, els objectes amb què conviu, allò que observa des de la seva habitació, la reflexió sobre l’avorriment i la inactivitat, la perplexitat davant la condició humana, la soledat, la misantropia, el nihilisme...
Hi
ha frases d’altres escriptors al començament d’alguns capítols. He passat una
bona estona amb la de Pessoa al començament del capítol 10:
Embebo mis ojos en los
colores y en los sonidos del paisaje […] Los ojos que piensan para dentro cosas
de fuera
He imaginat Pessoa assegut en un dels carrers de Peníscola, gaudint dels colors del mar, dels capvespres, del sol sortint per l'horitzó, de la majestuositat d’Irta... com tu, Sergi, hauràs estat tantes i tantes vegades.
Un altre autor que em crida l’atenció és Rilke. Amb ell comença el capítol 47:
Aquí el tiempo no cuenta; un año no importa y diez
años no son nada; ser artista significa no calcular ni medir; madurar como el
árbol que no apremia su savia y se yergue confiado en medio de las tormentas de
primavera, sin miedo a que después pueda no llegar el verano.
Rilke sempre volia penetrar en la interioritat de les coses, per això, escorcollava la vida quotidiana. Quant vaig gaudir dels seus poemes i de les seves Cartas a un joven poeta a la meva època de facultat! A les seves cartes ens mostra la seva concepció de la vida, la literatura, l'art, la religió... com tu has fet, Sergi, a mesura que li donaves forma al teu autoretrat.
Però no sols Bobin, Pessoa i Rilke estan presents al teu llibre. També Kafka i la seva Metamorfosi formen part del teu retrat existencial: l’escarabat del capítol 8, aquella panerola que surt de l’esquerda del saló al 35, l’home nu que sembla un aranya, el bony a l’esquena, el mateix títol del llibre...
I, a poc a poc, el Sergi artista, el pintor, el dibuixant, el bohemi; el Sergi que és un boig, el sense cap; l’irònic, el somiador, l’obsessiu, el poruc, el músic i el melancòlic; el Sergi que conec i el que desconec ha anant dibuixant-se en cada una de las línies d’aquest collage pintat amb lletres. Quina tendresa pel teu iaio!
Aquest és un llibre que podem obrir-lo per on vulguem. És cert que tots els relats tenen un fil conductor i formen un tot, però la línia temporal la marca el mateix lector. Res no va abans i res no va després. Tot el que llegim té molta, molta creativitat i imaginació, i sobretot trobem molt d’amor per l’art en cada capítol!
Toda la literatura consiste en un esfuerzo para hacer real la vida, deia Pessoa.
No sé si és possible descobrir on està el límit entre la realitat i la fantasia en el teu autoretrat, però... què més fa!. Podem pensar el que vulguem. Això és el millor del llibre.
Un gran domini de la lletra, una explosió de sentiments com ho fas amb els pinzells quan pintes els teus quadres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario